jueves, 16 de diciembre de 2010

Toni Cumella


L'exposició comença amb 12 fotografies que tracten l'espai on ha treballat l’home, però sense l'home, és un taller de ceràmica. Al costat d'aquest conjunt de fotografies hi trobem un altre, aquest cop de nou, són fetes a Mallorca, les protagonistes son les pedres de Marès més unes escales que no porten enlloc. Forma part d'una associació per recuperar aquestes pedres que estaven abandonades. aquí hi té molt a veure ela llum i la ombra, segons si és al matí o a la tarda, l'enquadrament, ja que dona molta impressió i sobretot els angles rectes que accentuen més aquesta sensació.
En front, a l'altre paret hi havia una sèrie de fotografies, en elles hi sortia una cadira, però la protagonista era la llum i l'ombra, la tractava a diferents hores, era un estudi d'aquesta. aquest tipus de fotografia és molt estudiat, fetes amb càmera analògica i emmarcades.

A la següent sala hi havien dos fotos a cada paret, contraposades, la paret de la dreta posseïa fotos de la Pedrera de marbre d’Almeria, semblaven fetes a ordinador, utilitzant una càmera digital. a la paret contrària, les altres dues fotografies eren de paisatges industrials de Cabo de Gata. molt interessants també. Totes aquestes fotografies ens indiquen, a part de que és un gran fotògraf per dir-ho d'alguna manera, l’obsessió que té pels materials fabricats o modificats per l’home, sense la presència d'aquest, i el joc de la llum.
Passem a la següent sala,aquesta era més bé allargada, en un costat una fotografia i en l'altre una projecció. la fotografia era d'un clavicèmbal, obra de David Bryne a New York, les tecles estaven connectades a diferents cables connectats a objectes de la fàbrica, quan tocava, sonava l'objecte contra alguna paret de la fàbrica, és molt curiós. a la paret contrària, on trobem la projecció, s'exposaven fotos, aquest cop amb persones, eren els tallers els cabdells.
Passant a la següent sala, trobem tres fotos dedicades a un riu, des de diferents punts de vista i distàncies, distribuïdes en dues parets.
Seguim, trobem una sèrie de fotografies d'una fàbrica de Dublín, amb uns blocs taronges, contenidors de vaixells... a la paret següent es troba retratada una part de Irlanda, unse vies, que no se sap ni d'on venen ni a on van. Ja acabant, en l'altre paret trobem més fotos dedicades a una fàbrica en ruïnes, abandonada.









M'agrada molt els punts de vista que exposen les fotografies, accentua molt més els sentiments.

miércoles, 8 de diciembre de 2010

Els ISARDS

Aquesta tarda la vam dedicar a anar al museu de Granollers, a la Sala Ciutat, a l'exposició "Els Isards. Obra recent 2010".
Els membres dels Isards van ser una part activa de l'Associació d'Artistes Moderns de Granollers (1981).
En l'any 1995, reunits com a col·lectiu sota el nom d'Is-Arts, novament van impulsar l'art a la ciutat. I el 1998, sota el nom actual, Ela Isards, van organitzar la Setmana de les Arts, que es qüestionava l'art i el paper de l'artista i que donava el tret de sortida definitiu per a un seguit de propostes i accions d'aquest col·lectiu singular.
Els membres d'Els Isards:



Joan Batlles i Pi:
En aquestes obres predomina el vermell, junt amb el blanc, el negre i algun blau.
Té un quadre, que era com 3D, va decidir que en aquestes obres utilitzaria el vermell, perquè si, i sobretot línies rectes, angles de 90 graus...
Eren tots vermells menys un, que era blau, blanc i negre, el que més em va impactar, amb cal·ligrafies abstractes.

Xavier Vilageliu:
Utilitza molt els tons blancs i negres sobretot, i també vermells, platejats i grisos.
Aquestes obres donen molt a pensar, les que més em van agradar:
Figures (Senyors i senyores)
- Interior (la cuina) Aquest em va agradar moltíssim, era com un àngel que volia pujar les escales, m'ha impactat bastant el títol, que suposo que fa referència amb l'utensili de cuina exposat.
- Paisatge (paisatge bandera)
- Bodegó (i les bruixes no es pentinen) És molt curiós la frase...
Amaga els objectes amb tela, és una manera de dir que el món està amagat.
Els números que hi podem trobar en alguna de les seves obres fan referència (crítica), a les morts per violència de gènere.

Jordi Riera:
Utilitza els tons groguencs-ocres, vermells, negres (transparents), verds, taronges, mostassa...
És l'artista més jove dels quatre, i els colors són bastant vius, igual que els materials, fusta, bambú, escaiola i fibra de vidre. Són molt interessant les textures que aconsegueix amb cada material, sobretot amb la fibra de vidre.
M'ha semblat molt interessant "Buscant la llum", quatre personatges acalant tota l'escultura per tal d'arribar a la llum final envoltada per una mena de filferro que no deixa que passin. I l'altra obra, de les barbies, sobretot el treball amb les fotografies, completa molt l'escena del te o el cafè.

Kiku Mena:
Juga amb el blanc i el negre, també amb grisos.
Utilitza cartró, és un material barat i que li agrada, ja que el pot esgarrapar i modificar-lo posant-li massilla.
En aquesta sala tenia exposades obres formades per conjunts de quadres, impactava més dos o set quadres que un de sol, tenia més possibilitats d'explicar una història.
Eren molt semblants, però cadascun et transmetia una sensació diferent.
Els set quadres eren com energia, electricitat, sobretot el set, va ser el que més em va agradar.
Les textures aconseguides amb el cartró són molt originals, fins i tot, tenia una obra composada per dos quadres, que era com l'escorça d'un  arbre.

Aquesta sortida em sembla que és la que més m'ha agradat, per la varietat d'estils, encara que quasi tots fossin quadres o escultura.

domingo, 28 de noviembre de 2010

Fluxus

Fluxus, del llatí, flux. Organitzat formalment pes George Maciunas el 1962.
És un moviment artístic de les arts visuals, música i literatura.
El moment més exitòs d'aquest va ser en la dècada dels seixanta i dels setanta del segle XX.
Es va declarar contra l'objecte artístic tradicional i és va proclamar a si mateix com antiart.
Va afectar als Estats Units, Europa i Japó.
Pretén l'adopció de medis i materials procedents de diferents camps, vol fer un ús distint, l'important és el medi.

Col·laboració i art

viernes, 26 de noviembre de 2010

MAKIKO LAB, Espai d'Arts Roca Umbert

Aquest projecte ha estat creat per Maite Camacho i Izaskun Álvarez Gainza, del mateix espai que els deixen, obtenen tant la inspiració com els objectes per fer l'obra. Elles van visitar l'antiga fàbrica tèxtil de Roca Umbert, abans que la reformin, i van trobar diferents materials interessants per representar el seu projecte.
Agafaren panells de fusta i els van col·locar de tal manera que era com un camí, una passarel·la, que es bellugava una mica, per tal de fer sentir les gran alçades que pot arribar a tenir la fàbrica.
Seguidament ens conduïa per dos camins, un, estaven unes llums de nadal( Bones Festes) i a sobre, girades, unes altres, com si fossin d'una fira d'atraccions, seguint aquest camí estava una sala que explicarem a continuació.
El segon camí, portava a veure unes peces de fusta, explicades a continuació, un projector petit, disposat sota els panells de fusta, que podies veure les alçades de la fàbrica en la seva projecció. 
També van disposar al centre de la sala, unes fustes, com carretons, de grans dimensions, que és on es posaven les bovines de fils per transportar-les.
Trobem en una paret, seguint el segon camí, un munt d'agulles clavades, en un fons blanc, i amb focus de llum, aquesta part va ser la que més em va agradar, donar a pensar, per cadascú pot significar diferents coses. Relacionat amb aquesta obra hi havia una sala tancada, dins dues butaques i un projector, on es podia veure les agulles clavades a la paret, i com, des de dalt, hi llençaven més agulles, junt amb el so, creava una imatge impactant.
M'ha agradat bastant, ja que agafen els materials que potser per alguns són inservibles, i fan obres d'art.

domingo, 21 de noviembre de 2010

Stop motion

Stop motion:
Consisteix en fer que sembli el moviment d'objectes estàtics mitjançant una serie d'imatges successives.

Guió tècnic:
És un document de producció que conté la informació necessària per executar cadasqun dels plan que l'obra visual requereix.
El guió tècnic ha de contenir totes les seqüències i plans. En aquest s'ajusta la posta en escena, incorporant la planificació i indicacions tècniques precises: enquadrament, posició de càmera, decoració, so, play-back, efectes especials, il·luminació etc.

Guió literari:
Per a qualsevol producció audiovisual de ficció es parteix d'un guió. Aquest és el tractament cinematogràfic, audiovisual, de l'argument.
Hem de transformar allò que succeirà en la història en imatges i sons.

Story board:
És un conjunt de il·lustracions mostrades en seqüència amb l'objectiu de servir de guía per entendre una història, previsualitzar una animació o seguir l'estructura d'una pel·lícula abans de realitzarse o filmar-se.

Pla seqüència:

És, en cinema, una tècnica de planificació del rodatge en què la càmera no deixa de rodar durant un temps bastant dilatat, podent usar travellings, i diferents grandàries de plans i angulacions en el seguiment dels personatges o en l'exposició d'un escenari.

Ai wei wei a la tate modern

Sunflower Seeds





Ai Weiwei és un artista chinès que va cobrir 1000 metres quadrats amb més de cent milions pipes de porcellana,
a Londres.
La catifa te uns deu centímetres d'alçada i pesa més de 150 tonel·lades. Tenen l'aspecte d'una pipa de veritat, totes fetes a mà són diferents, durant dos anys, els més de 1600 d'artesans de la ciutat  Jingdezhen les han fet.
Aquest artista barreja l'individualisme, la producció en massa i l'artesania.
L'artista pretén fer reflexionar sobre el rol de l'individu en la societat.


Individualisme: tendeix a destacar la importància de l'individu davant la societat.

miércoles, 10 de noviembre de 2010

Vacca

El dijous dia 28 d'octubre vam anar al museu de Granollers a veure una obra sobre Vacca.


Vicens Vaca, Vacca com a nom artístic, és un artista que treballa sobretot amb el so, diu que li ve de família, ja que quasi tots són músics.


Vam entrar i ens van fer una petita introducció, seguidament ens vam endinsar a la sala de l'obra, era tot fosc, amb la llum enfocada en l'obra; tres radiocassets amb un CD a cadascun, un amb gossos, un amb cotxes de carreres i l'altre amb musica de Bach. Tot això junt amb tres ràdios amb diferents cadenes; 100, COPE i Catalunya informació, col·locats amb uns aparells que controlaven el volum de les ràdios i quan s'encenien o quan s'apagaven. I emmarcat amb mig marc, suposo que per reivindicar que és art també, que no ha d'estar dins d'un marc... Tot junt era una mica estrany, però lo interessant era que no sabies ven be d'on venia el so i que el que escoltaves mai es repetiria, és únic.
L'obra s'anomena Entre la destresa i el desastre.


Li vam preguntar la causa d'aquesta obra, per què l'havia fet, i ens va comentar que era un projecte que tenia des de jove i que ara l'havia pogut fer.


Totes les seves obres estan recollides en un llibre editat pel mateix museu, seguint el model d'una guia telefònica, disponible en el museu.


Aquesta obra m'ha sorprès bastant ja que al entrar al museu ja s'escoltava però no la podíem veure...
Tampoc m'esperava la manera de representar-la, és molt curiosa, una crítica tant de la manera de representar com de percebre l'art. Cadascú pot entendre el que vulgui, no té un significat en concret, depèn de les persones. Em va donar a pensar bastant.



Marcel Duchamp (Blainville-Crevon, 28 de juliol de 1887 - Neuilly-sur-Seine, 2 d'octubre de 1968) va ser un artista i escaquista francès. 
Especialment conegut per la seva activitat artístic, la seva obra va exercir una forta influència en l'evolució del moviment pop en el segle XX. Igual que aquest, abominar de la sedimentació simbòlica en les obres artístiques com a conseqüència del pas del temps, i va exaltar el valor del que conjuntural, el fugaç i el contemporani.Duchamp és un dels principals valedors de la creació artística com resultat d'un pur exercici de la voluntat, sense necessitat estricta de formació, preparació o talent.

Altres artistes:
Joseph Beuys (12 de maig de 1921 Krefeld, Alemanya- †23 de gener de 1986) fou un artista alemany dedicat a l'escultura, i la Instal·lació, es prodigà com a dibuixant i son célebres les seves performances. Beuys aportà la idea d'una "estructura social", i defensà un art amb implicacions polítiques i preocupacions ecològiques. La seva intervenció a Documenta 7 a Kassel consistí en plantar 7000 roures amb un marcador de basalt en cadascún d'ells. Beuys feu també una defensa del potencial curatiu de l'art i del poder universal de la creativitat humana. Reivindicà el paper del xaman. En un marc estètic més ampli el seu treball s'inscriu en certa tradició hereva del romanticisme alemany.
Va ser professor a l'escola de Dusseldorf, molt influent i compromès. Entre els seus alumnes hi trobem Jörg  Imenndorf, Blinky Palermo, Anselm Kiefer i Imi Knoebel. Una figura carismàtica i polèmica, la naturalesa i el valor de la contribució de Beuys a l'art occidental ha creat una ferma i sovint polaritzada discussió entre els cercles artístics.

Bruce Nauman ( 6 de desembre de 1941, a Fort Wayne, Indiana) és un artista contemporani estadounidenc. Treballa amb diferents mitjans com l'escultura, la Instal·lalció, fotografía, neó, vídeo, dibux i performances. És àmpliament reconegut com un dels artistes vius més importants del món.

lunes, 1 de noviembre de 2010

Guillermo Kuitca

 No he pogut trobar l'obra que estava en la col·lecció del MACBA, però he estat buscant i és una altra versió d'aquestes imatges.

L'obra que estaba al MACBA era de Guillermo Kuitca, Buenos Aires, Argentina, 1961, sense títol (Last of Sperme), 1995.
Acrílic sobre tela..
MACBA el va adquirir al 2005.

El fons semblava la textura de la tinta xina, la forma dels dibuixos feien les mateixes formes.
Sobre aquest fons, es veia l'esbós, com si fos a llapis.
Sobre aquest ja es veu la pintura definida, però no pinta tot el que té fet amb l'esbós, es veuen els passos.
Te els tons blancs, grisos i negres. Una gama del blanc al negre.
El vaig escollir perquè em va impactar que deixès l'esbós, que no ho volguès tapar, i la pintura una sobre l'altre, no amaga cap capa, cap dels passos que ha fet.



Paral·lel Benet Rossell

Dilluns 25 d'octubre vam anar al museu MACBA de Barcelona, a veure una exposició de Benet Rossell, Paral·lel, paral·lel.

L'exposició dedicada a Benet Rossell (Àger, 1937) es concentra en les seves dues vessants principals: el cinema i les cal·ligrafies o micrografies. La mostra ofereix un recorregut que no està ordenat cronològicament com es fa normalment.
L'aproximació a una obra construïda com un entramat de llenguatges i mitjans diferents.

VIDA


El 1964 es trasllada a París, on viurà uns anys. Des d'allà, però, fa molts viatges i llargues estades en altres països, com l'Índia i Nepal. A París concideix amb Joan Rabascall, Antoni Miralda i Jaume Xifra, amb els quals comparteix una estreta amistat i alguns projectes (Cerimonials, 1974), tot i que tenen trajectòries diferents.
A París s'inscriu als cursos de cinema del Comité du Film Ethnographique amb Jean Rouch.
També va passar per la Université du Théâtre des Nations.


EXPOSICIÓ, OBRES


L'exposició presenta un gran nombre d'obres inèdites i dedica una atenció especial al treball cinematogràfic de Benet Rossell, molt vinculat al seu dibuix sígnic i cal·ligràfic, establint un diàleg entre els diferents mitjans utilitzats, amb obres que van des del 1965 fins a l'actualitat. La aparença és abstracta, tot i així, la seva obra té un component narratiu. Crea microhistòries: la insistència en els micromons és una constant en la seva producció.
Els glaçons de resina de polièster esdevenen contenidors transparents d'objectes i imatges, que inicialment Benet Rossell portava a les butxaques de la gavardina (museu portàtil), i amb els quals feia microperformances.

El cinema és per a Benet Rossell una possibilitat d'apropament a l'element humà i una manera de cal·ligrafiar el moviment. Dibuixa les pel·lícules amb benigrames.
Dins el recorregut, trobem "Micro-òpera" (1984), on narra com construeix els seus pincells amb el seu propi cabell, ja que li dona més precisió a l'hora de dibuixar els benigrames.
Amb motiu de la XXIII Setmana Internacional de Cinema de Barcelona, es mostra "Rambla 24h" (1980/2010), realitzada en col·laboració amb Antoni Muntades. És una videoinstal·lació amb diferents elements, principalment el pla fix durant el primer minut de 24 hores consecutives de les rambles de Barcelona. Amb la voluntat de constatar els canvis produïts en aquest carrer amb el pas del temps, el setembre de 2009 Mntades i Rossell van repetir l'enregistrament.

La seva obra és una cal·ligrafia que juga amb la il/legibilitat de les realitats, amb la im(possibilitat de les coses. L'humor i la ironia també són molt presents en l'obra de l'artista.

Els dibuixos amb perclorur, o els traços quasi pictòrics sobre els papers marouflés, mostren l'aparició de l'element pictòric, que es fa molt evident en el film "pound (1985/2009)".
Totes les pintures estan embalades i identificades amb un número d'inventari, que permet consultar tota la informació sobre l'obra en un ordinador menys la seva imatge. Qüestiona el rol de la pintura en l'art contemporani, així com el rol de la institució museística respecte a la presentació de l'obra d¡art.

Finalment hi ha l'obra "Paral·lel, paral·lel (2010)", que pren l'antic cabaret El Molino, al Paral·lel barceloní, sobre aquest i la transformació que ha sofert el barri des dels anys cinquanta fins a l'actualitat.
Una filmació enregistra el procés de destrucció de l'edifici original i la construcció del nou.

sábado, 30 de octubre de 2010

Joan Miró



Aquest quadre te colors molt vius barrejats, junt amb el negre.
Les textures son diferents, sembla que el fons sigui fet amb llapis, degradat i els altres dibuixos superposats. Això ho aconsegueix amb els efectes de l'ombra.
Juga amb formes irrealistes.
Sembla que hi hagin animals, un camp, ulls, plantes.
Jo puc veure una mena de serp, flors, ocells, una estrella.
Em crida molt l'atenció d'aquest quadre la combinació de colors barrejats amb el negre, que separa molt bé el que hi vol destacar.

Pipilotti Rist

No vaig poder assistir a l'excursió i per aquest motiu he decidit buscar informació d'aquesta artista i exposar-ho al blog.

Pipilotti Rist




Elisabeth Charlotte Rist va néixer en 1962 a Grabs, Sankt Gallen, Suiza. Desde la seva infància sempre ha sigut nombrada Pipilotti. El nom fa referència a la novel·la Pippi Calzaslargas d'Astrid Lindgren.


Rist va estudiar en l'Institut d'Arts Aplicades de Viena, fins 1986. Posteriorment estudià vídeo en l'Escola de Diseny (Schule für Gestaltung) a Basilea, Suiza. En 1997 el seu treball fou presentat en la Bienal de Venècia, on va ser premiat amb el Premi 2000.
Entre 1994 i 1998 fou membre de la banda i grup per performances Les Reines Prochaines. El 2002 va ser invitada pel professor Paul McCarthy per impartir classes en la Universidat de los Ángeles (UCLA).
Pipilotti Rist viu actualment amb el seu company Balz Roth, amb el que té un fill, Himalaya.

Obra
Durant els seus estudis, va començar a realitzar pel·lícules en Super 8. Els seus treballs duren generalment un par de minuts, alterant colors, velocitat i so. Els seus treballs generalment tracten fets relacionats amb el gènere, sexualitat i el cos humà.
En contrast amb molts altres artistes conceptuals, els seus colorits i musicals treballs transmeten una sensació de felicitat i senzillesa. Van ser en un principi considerats com obres de crítica feminista.Avui dia els seus treballs es troben en les més importants col.leccions d'art de tot el món.En I'm not the Girl Who Misses Much (1986) Rist mostra com balla davant la càmera amb un vestit negre amb el pit descobert i llavis vermells. Les imatges són monocromàtiques i difuses. Canta "I'm not the girl who misses much", la seva versió de la tornada de la cançó Happiness Is a Warm Gun de John Lennon ("She's not a girl who misses much") Al final, la imatge es torna blava ia poc a poc difusa. El so s'atura.
Rist va cobrar fama gràcies a Pickelporno (1992), un treball sobre el cos femení, i l'excitació sexual. La càmera, amb un objectiu ull de peix es mou pròxima als cossos d'una parella. Les imatges estan carregades de colors intensos, per percebre d'una manera estranya, senual i ambigua per l'espectador.
Ever is Over All (1997) mostra amb alentiment a una jove que aixafa una flor tropical en els vidres de cotxes aparcats. Una policia s'acosta i la saluda. El clip ha estat comprat pel MOMA de Nova York.
Els setze videoclips d'Open My Glade van ser reproduïts cada hora en una pantalla a Times Square a Nova York, una iniciativa del programa Messages to the Public, que existeix des de 1980.




Premis

§  1988 – Premo del Feminale, Colonia


§  1994 – Premi a Videoart de la Corporació de bancs Suissos. Swiss Bank Corporation 

§  1997 – Premi 2000 de la Bienal de Venècia

§  2001 – Premi d'arte Ciudat de Zurich

§  2004 – Premi 01 i professor honorífic de la Universidat de les Arts, Berlin

§  2009 – Premii Joan Miró 2009


miércoles, 27 de octubre de 2010

Càmera antiga

6 Altres proves per a conèixer tots els mecanismes de la càmera.


  Longitud focal: 21mm
Obertura: F/ 5,8
Temps d'exposició: 1/8 seg.
Velocitat ISO: 3200
Mensy llum.
Desenfocat.
  Longitud focal: 21 mm
Obertura: F/ 5,8
Temps d'exposició: 1/8 seg.
Velocitat ISO: 3200
Molta menys llum.
Desenfocat.
 Longitud focal: 21 mm
Obertura: F/ 5,8
Temps d'exposició: 1/8 seg.
Velocitat ISO: 3200
Molta més llum.
Molt desenfocat.

Longitud focal: 21 mm 
Obertura: F/ 5,8
Temps d'exposició: 1/8 seg.
Velocitat ISO: 3200
Més llum.
Més enfocat.

Càmera antiga

5 Quatre fotografies fent proves utilitzant i no utilitzant alternativament el flaix.


  Longitud focal: 6mm
Obertura: F/ 3,2
Temps d'exposició: 1/ 8 seg.
Velocitat ISO: 800
Sense flaix i amb menys llum.

 Longitud focal: 6mm
Obertura: F/ 3,2
Temps d'exposició: 1/15 seg.
Velocitat ISO: 400
No flaix, amb llum.
 Longitud focal: 6mm
Obertura: f/ 3,2
Temps d'exposició: 1/40 seg.
Velocitat ISO: 125
Amb flaix i llum.

 Longitud focal: 6mm
Obertura: F/ 3,2
Temps d'exposició: 1/ 40 seg.
Velocitat ISO: 250
Sense llum i amb flaix.

Càmera antiga

4 Tres fotografies d'objectes en moviment amb diferents velocitats d'obturació.


 Longitud focal: 5mm
Obertura: F/ 2,8
Temps d'exposició: 1/15 seg.
Velocitat ISO: 400
 Longitud focal: 5mm
Obertura: F/ 2,8
Temps d'exposició: 1/40 seg.
Velocitat ISO: 1600


 Longitud focal: 5mm
Obertura: F/ 2,8
Temps d'exposició: 1/30 seg.
Velocitat ISO: 1600

Càmera antiga

3 Quatre fotografies amb diferents profunditats de camp regulades a través del diafragma.


La meva càmera no em deixa regular el diafragma.

Càmera antiga

2 Quatre fotografies amb el mateix punta de vista amb quatre distàncies focals diferents.

                                                                   
                                                                    Longitud focal: 5mm
                                                                Obertura: F/ 2,8
                                                                   Temps d'exposició: 1/40 seg.
                                                                   Velocitat ISO: 125

                                                                


Longitud focal: 8mm
Obertura: F/ 3,2
Temps d'exposició: 1/50 seg.
Velocitat ISO: 160


 Longitud focal: 9mm.
Obertura: F/ 3,5
Temps d'exposició: 1/50 seg.
Velocitat ISO: 160









                                                                                     Longitud focal: 13mm
                                                                                     Obertura: F/ 4,5
                                                                                     Temps d'exposició: 1/50 seg.
                                                                                     Velocitat ISO: 160

miércoles, 6 de octubre de 2010

Càmera antiga

1 Tres fotografies amb el mateix enquadrament però amb tres diafragmes diferents.




 Longitud focal: 8mm
Obertura: F/ 3,2
Temps d'exposició: 1/ 6 seg.
Velocitat ISO: 125
Paisaje.

  Longitud focal: 8mm
Obertura: F/ 3,2
Temps d'exposició: 1/ 5 seg.
Velocitat ISO: 125
Nocturno.

 Longitud focal: 6mm
Obertura: F/ 3,2
Temps d'exposició: 1/ 8 seg.
Velocitat ISO: 400
Crepúsculo.






domingo, 3 de octubre de 2010

jueves, 30 de septiembre de 2010

lunes, 27 de septiembre de 2010

Reenquadrament 1






Enquadrament: vertical.
Profunditat de camp:  
Pla: pla mig.
Il·luminació: la llum es troba darrera la xemeneia. Hi destaca el blau del cel, contrastat 
amb el color fosc de la xemeneia i la llum darrera.
Composició: la xemeneia i el Sol.

Amplària: 40,01 cm
Altura: 49,99cm
Grandària anterior: 19,6 MB
Grandària actual: 4.6 MB

miércoles, 22 de septiembre de 2010

Com mirem?

SUBSTÀNCIA





Hi tenim un enquadrament vertical, amb un pla tres quarts i pla detall, amb poca profunditat de camp.
Aquest objecte està dins l'antiga fàbrica tèxtil, al mateix carrer que el CTUG.
La llum en aquesta fotografia és una mica peculiar, ja que ve de darrera, de la finestra i pel flash, on està la càmera. Tenim uns tons blaus, tons de ferro rovellat i el negre, que és el color estrella d'aquesta foto. Té el reflex de la finestra.
Està composada per l'objecte d'on surt la substància negre, i la finestra del darrera.