Fluxus, del llatí, flux. Organitzat formalment pes George Maciunas el 1962.
És un moviment artístic de les arts visuals, música i literatura.
El moment més exitòs d'aquest va ser en la dècada dels seixanta i dels setanta del segle XX.
Es va declarar contra l'objecte artístic tradicional i és va proclamar a si mateix com antiart.
Va afectar als Estats Units, Europa i Japó.
Pretén l'adopció de medis i materials procedents de diferents camps, vol fer un ús distint, l'important és el medi.
domingo, 28 de noviembre de 2010
viernes, 26 de noviembre de 2010
MAKIKO LAB, Espai d'Arts Roca Umbert
Aquest projecte ha estat creat per Maite Camacho i Izaskun Álvarez Gainza, del mateix espai que els deixen, obtenen tant la inspiració com els objectes per fer l'obra. Elles van visitar l'antiga fàbrica tèxtil de Roca Umbert, abans que la reformin, i van trobar diferents materials interessants per representar el seu projecte.
Agafaren panells de fusta i els van col·locar de tal manera que era com un camí, una passarel·la, que es bellugava una mica, per tal de fer sentir les gran alçades que pot arribar a tenir la fàbrica.
Seguidament ens conduïa per dos camins, un, estaven unes llums de nadal( Bones Festes) i a sobre, girades, unes altres, com si fossin d'una fira d'atraccions, seguint aquest camí estava una sala que explicarem a continuació.
El segon camí, portava a veure unes peces de fusta, explicades a continuació, un projector petit, disposat sota els panells de fusta, que podies veure les alçades de la fàbrica en la seva projecció.
També van disposar al centre de la sala, unes fustes, com carretons, de grans dimensions, que és on es posaven les bovines de fils per transportar-les.
Trobem en una paret, seguint el segon camí, un munt d'agulles clavades, en un fons blanc, i amb focus de llum, aquesta part va ser la que més em va agradar, donar a pensar, per cadascú pot significar diferents coses. Relacionat amb aquesta obra hi havia una sala tancada, dins dues butaques i un projector, on es podia veure les agulles clavades a la paret, i com, des de dalt, hi llençaven més agulles, junt amb el so, creava una imatge impactant.
M'ha agradat bastant, ja que agafen els materials que potser per alguns són inservibles, i fan obres d'art.
Agafaren panells de fusta i els van col·locar de tal manera que era com un camí, una passarel·la, que es bellugava una mica, per tal de fer sentir les gran alçades que pot arribar a tenir la fàbrica.
Seguidament ens conduïa per dos camins, un, estaven unes llums de nadal( Bones Festes) i a sobre, girades, unes altres, com si fossin d'una fira d'atraccions, seguint aquest camí estava una sala que explicarem a continuació.
El segon camí, portava a veure unes peces de fusta, explicades a continuació, un projector petit, disposat sota els panells de fusta, que podies veure les alçades de la fàbrica en la seva projecció.
També van disposar al centre de la sala, unes fustes, com carretons, de grans dimensions, que és on es posaven les bovines de fils per transportar-les.
Trobem en una paret, seguint el segon camí, un munt d'agulles clavades, en un fons blanc, i amb focus de llum, aquesta part va ser la que més em va agradar, donar a pensar, per cadascú pot significar diferents coses. Relacionat amb aquesta obra hi havia una sala tancada, dins dues butaques i un projector, on es podia veure les agulles clavades a la paret, i com, des de dalt, hi llençaven més agulles, junt amb el so, creava una imatge impactant.
M'ha agradat bastant, ja que agafen els materials que potser per alguns són inservibles, i fan obres d'art.
domingo, 21 de noviembre de 2010
Stop motion
Stop motion:
Consisteix en fer que sembli el moviment d'objectes estàtics mitjançant una serie d'imatges successives.
Guió tècnic:
És un document de producció que conté la informació necessària per executar cadasqun dels plan que l'obra visual requereix.
El guió tècnic ha de contenir totes les seqüències i plans. En aquest s'ajusta la posta en escena, incorporant la planificació i indicacions tècniques precises: enquadrament, posició de càmera, decoració, so, play-back, efectes especials, il·luminació etc.
Guió literari:
Per a qualsevol producció audiovisual de ficció es parteix d'un guió. Aquest és el tractament cinematogràfic, audiovisual, de l'argument.
Hem de transformar allò que succeirà en la història en imatges i sons.
Story board:
És un conjunt de il·lustracions mostrades en seqüència amb l'objectiu de servir de guía per entendre una història, previsualitzar una animació o seguir l'estructura d'una pel·lícula abans de realitzarse o filmar-se.
És, en cinema, una tècnica de planificació del rodatge en què la càmera no deixa de rodar durant un temps bastant dilatat, podent usar travellings, i diferents grandàries de plans i angulacions en el seguiment dels personatges o en l'exposició d'un escenari.
Pla seqüència:
És, en cinema, una tècnica de planificació del rodatge en què la càmera no deixa de rodar durant un temps bastant dilatat, podent usar travellings, i diferents grandàries de plans i angulacions en el seguiment dels personatges o en l'exposició d'un escenari.
Ai wei wei a la tate modern
Sunflower Seeds
Ai Weiwei és un artista chinès que va cobrir 1000 metres quadrats amb més de cent milions pipes de porcellana,
a Londres.
La catifa te uns deu centímetres d'alçada i pesa més de 150 tonel·lades. Tenen l'aspecte d'una pipa de veritat, totes fetes a mà són diferents, durant dos anys, els més de 1600 d'artesans de la ciutat Jingdezhen les han fet.
Aquest artista barreja l'individualisme, la producció en massa i l'artesania.
L'artista pretén fer reflexionar sobre el rol de l'individu en la societat.
Individualisme: tendeix a destacar la importància de l'individu davant la societat.
Ai Weiwei és un artista chinès que va cobrir 1000 metres quadrats amb més de cent milions pipes de porcellana,
a Londres.
La catifa te uns deu centímetres d'alçada i pesa més de 150 tonel·lades. Tenen l'aspecte d'una pipa de veritat, totes fetes a mà són diferents, durant dos anys, els més de 1600 d'artesans de la ciutat Jingdezhen les han fet.
Aquest artista barreja l'individualisme, la producció en massa i l'artesania.
L'artista pretén fer reflexionar sobre el rol de l'individu en la societat.
Individualisme: tendeix a destacar la importància de l'individu davant la societat.
miércoles, 10 de noviembre de 2010
Vacca
El dijous dia 28 d'octubre vam anar al museu de Granollers a veure una obra sobre Vacca.
Vicens Vaca, Vacca com a nom artístic, és un artista que treballa sobretot amb el so, diu que li ve de família, ja que quasi tots són músics.
Vam entrar i ens van fer una petita introducció, seguidament ens vam endinsar a la sala de l'obra, era tot fosc, amb la llum enfocada en l'obra; tres radiocassets amb un CD a cadascun, un amb gossos, un amb cotxes de carreres i l'altre amb musica de Bach. Tot això junt amb tres ràdios amb diferents cadenes; 100, COPE i Catalunya informació, col·locats amb uns aparells que controlaven el volum de les ràdios i quan s'encenien o quan s'apagaven. I emmarcat amb mig marc, suposo que per reivindicar que és art també, que no ha d'estar dins d'un marc... Tot junt era una mica estrany, però lo interessant era que no sabies ven be d'on venia el so i que el que escoltaves mai es repetiria, és únic.
L'obra s'anomena Entre la destresa i el desastre.
Li vam preguntar la causa d'aquesta obra, per què l'havia fet, i ens va comentar que era un projecte que tenia des de jove i que ara l'havia pogut fer.
Totes les seves obres estan recollides en un llibre editat pel mateix museu, seguint el model d'una guia telefònica, disponible en el museu.
Aquesta obra m'ha sorprès bastant ja que al entrar al museu ja s'escoltava però no la podíem veure...
Tampoc m'esperava la manera de representar-la, és molt curiosa, una crítica tant de la manera de representar com de percebre l'art. Cadascú pot entendre el que vulgui, no té un significat en concret, depèn de les persones. Em va donar a pensar bastant.
Vicens Vaca, Vacca com a nom artístic, és un artista que treballa sobretot amb el so, diu que li ve de família, ja que quasi tots són músics.
Vam entrar i ens van fer una petita introducció, seguidament ens vam endinsar a la sala de l'obra, era tot fosc, amb la llum enfocada en l'obra; tres radiocassets amb un CD a cadascun, un amb gossos, un amb cotxes de carreres i l'altre amb musica de Bach. Tot això junt amb tres ràdios amb diferents cadenes; 100, COPE i Catalunya informació, col·locats amb uns aparells que controlaven el volum de les ràdios i quan s'encenien o quan s'apagaven. I emmarcat amb mig marc, suposo que per reivindicar que és art també, que no ha d'estar dins d'un marc... Tot junt era una mica estrany, però lo interessant era que no sabies ven be d'on venia el so i que el que escoltaves mai es repetiria, és únic.
L'obra s'anomena Entre la destresa i el desastre.
Li vam preguntar la causa d'aquesta obra, per què l'havia fet, i ens va comentar que era un projecte que tenia des de jove i que ara l'havia pogut fer.
Totes les seves obres estan recollides en un llibre editat pel mateix museu, seguint el model d'una guia telefònica, disponible en el museu.
Aquesta obra m'ha sorprès bastant ja que al entrar al museu ja s'escoltava però no la podíem veure...
Tampoc m'esperava la manera de representar-la, és molt curiosa, una crítica tant de la manera de representar com de percebre l'art. Cadascú pot entendre el que vulgui, no té un significat en concret, depèn de les persones. Em va donar a pensar bastant.
Marcel Duchamp (Blainville-Crevon, 28 de juliol de 1887 - Neuilly-sur-Seine, 2 d'octubre de 1968) va ser un artista i escaquista francès.
Especialment conegut per la seva activitat artístic, la seva obra va exercir una forta influència en l'evolució del moviment pop en el segle XX. Igual que aquest, abominar de la sedimentació simbòlica en les obres artístiques com a conseqüència del pas del temps, i va exaltar el valor del que conjuntural, el fugaç i el contemporani.Duchamp és un dels principals valedors de la creació artística com resultat d'un pur exercici de la voluntat, sense necessitat estricta de formació, preparació o talent.
Altres artistes:
Joseph Beuys (12 de maig de 1921 Krefeld, Alemanya- †23 de gener de 1986) fou un artista alemany dedicat a l'escultura, i la Instal·lació, es prodigà com a dibuixant i son célebres les seves performances. Beuys aportà la idea d'una "estructura social", i defensà un art amb implicacions polítiques i preocupacions ecològiques. La seva intervenció a Documenta 7 a Kassel consistí en plantar 7000 roures amb un marcador de basalt en cadascún d'ells. Beuys feu també una defensa del potencial curatiu de l'art i del poder universal de la creativitat humana. Reivindicà el paper del xaman. En un marc estètic més ampli el seu treball s'inscriu en certa tradició hereva del romanticisme alemany.
Va ser professor a l'escola de Dusseldorf, molt influent i compromès. Entre els seus alumnes hi trobem Jörg Imenndorf, Blinky Palermo, Anselm Kiefer i Imi Knoebel. Una figura carismàtica i polèmica, la naturalesa i el valor de la contribució de Beuys a l'art occidental ha creat una ferma i sovint polaritzada discussió entre els cercles artístics.
miércoles, 3 de noviembre de 2010
lunes, 1 de noviembre de 2010
Guillermo Kuitca
L'obra que estaba al MACBA era de Guillermo Kuitca, Buenos Aires, Argentina, 1961, sense títol (Last of Sperme), 1995.
Acrílic sobre tela..
MACBA el va adquirir al 2005.
El fons semblava la textura de la tinta xina, la forma dels dibuixos feien les mateixes formes.
Sobre aquest fons, es veia l'esbós, com si fos a llapis.
Sobre aquest ja es veu la pintura definida, però no pinta tot el que té fet amb l'esbós, es veuen els passos.
Te els tons blancs, grisos i negres. Una gama del blanc al negre.El vaig escollir perquè em va impactar que deixès l'esbós, que no ho volguès tapar, i la pintura una sobre l'altre, no amaga cap capa, cap dels passos que ha fet.
Paral·lel Benet Rossell
Dilluns 25 d'octubre vam anar al museu MACBA de Barcelona, a veure una exposició de Benet Rossell, Paral·lel, paral·lel.
L'exposició dedicada a Benet Rossell (Àger, 1937) es concentra en les seves dues vessants principals: el cinema i les cal·ligrafies o micrografies. La mostra ofereix un recorregut que no està ordenat cronològicament com es fa normalment.
L'aproximació a una obra construïda com un entramat de llenguatges i mitjans diferents.
VIDA
El 1964 es trasllada a París, on viurà uns anys. Des d'allà, però, fa molts viatges i llargues estades en altres països, com l'Índia i Nepal. A París concideix amb Joan Rabascall, Antoni Miralda i Jaume Xifra, amb els quals comparteix una estreta amistat i alguns projectes (Cerimonials, 1974), tot i que tenen trajectòries diferents.
A París s'inscriu als cursos de cinema del Comité du Film Ethnographique amb Jean Rouch.
També va passar per la Université du Théâtre des Nations.
EXPOSICIÓ, OBRES
L'exposició presenta un gran nombre d'obres inèdites i dedica una atenció especial al treball cinematogràfic de Benet Rossell, molt vinculat al seu dibuix sígnic i cal·ligràfic, establint un diàleg entre els diferents mitjans utilitzats, amb obres que van des del 1965 fins a l'actualitat. La aparença és abstracta, tot i així, la seva obra té un component narratiu. Crea microhistòries: la insistència en els micromons és una constant en la seva producció.
Els glaçons de resina de polièster esdevenen contenidors transparents d'objectes i imatges, que inicialment Benet Rossell portava a les butxaques de la gavardina (museu portàtil), i amb els quals feia microperformances.
El cinema és per a Benet Rossell una possibilitat d'apropament a l'element humà i una manera de cal·ligrafiar el moviment. Dibuixa les pel·lícules amb benigrames.
Dins el recorregut, trobem "Micro-òpera" (1984), on narra com construeix els seus pincells amb el seu propi cabell, ja que li dona més precisió a l'hora de dibuixar els benigrames.
Amb motiu de la XXIII Setmana Internacional de Cinema de Barcelona, es mostra "Rambla 24h" (1980/2010), realitzada en col·laboració amb Antoni Muntades. És una videoinstal·lació amb diferents elements, principalment el pla fix durant el primer minut de 24 hores consecutives de les rambles de Barcelona. Amb la voluntat de constatar els canvis produïts en aquest carrer amb el pas del temps, el setembre de 2009 Mntades i Rossell van repetir l'enregistrament.
La seva obra és una cal·ligrafia que juga amb la il/legibilitat de les realitats, amb la im(possibilitat de les coses. L'humor i la ironia també són molt presents en l'obra de l'artista.
Els dibuixos amb perclorur, o els traços quasi pictòrics sobre els papers marouflés, mostren l'aparició de l'element pictòric, que es fa molt evident en el film "pound (1985/2009)".
Totes les pintures estan embalades i identificades amb un número d'inventari, que permet consultar tota la informació sobre l'obra en un ordinador menys la seva imatge. Qüestiona el rol de la pintura en l'art contemporani, així com el rol de la institució museística respecte a la presentació de l'obra d¡art.
Finalment hi ha l'obra "Paral·lel, paral·lel (2010)", que pren l'antic cabaret El Molino, al Paral·lel barceloní, sobre aquest i la transformació que ha sofert el barri des dels anys cinquanta fins a l'actualitat.
Una filmació enregistra el procés de destrucció de l'edifici original i la construcció del nou.
L'exposició dedicada a Benet Rossell (Àger, 1937) es concentra en les seves dues vessants principals: el cinema i les cal·ligrafies o micrografies. La mostra ofereix un recorregut que no està ordenat cronològicament com es fa normalment.
L'aproximació a una obra construïda com un entramat de llenguatges i mitjans diferents.
VIDA
El 1964 es trasllada a París, on viurà uns anys. Des d'allà, però, fa molts viatges i llargues estades en altres països, com l'Índia i Nepal. A París concideix amb Joan Rabascall, Antoni Miralda i Jaume Xifra, amb els quals comparteix una estreta amistat i alguns projectes (Cerimonials, 1974), tot i que tenen trajectòries diferents.
A París s'inscriu als cursos de cinema del Comité du Film Ethnographique amb Jean Rouch.
També va passar per la Université du Théâtre des Nations.
EXPOSICIÓ, OBRES
L'exposició presenta un gran nombre d'obres inèdites i dedica una atenció especial al treball cinematogràfic de Benet Rossell, molt vinculat al seu dibuix sígnic i cal·ligràfic, establint un diàleg entre els diferents mitjans utilitzats, amb obres que van des del 1965 fins a l'actualitat. La aparença és abstracta, tot i així, la seva obra té un component narratiu. Crea microhistòries: la insistència en els micromons és una constant en la seva producció.
Els glaçons de resina de polièster esdevenen contenidors transparents d'objectes i imatges, que inicialment Benet Rossell portava a les butxaques de la gavardina (museu portàtil), i amb els quals feia microperformances.
El cinema és per a Benet Rossell una possibilitat d'apropament a l'element humà i una manera de cal·ligrafiar el moviment. Dibuixa les pel·lícules amb benigrames.
Dins el recorregut, trobem "Micro-òpera" (1984), on narra com construeix els seus pincells amb el seu propi cabell, ja que li dona més precisió a l'hora de dibuixar els benigrames.
Amb motiu de la XXIII Setmana Internacional de Cinema de Barcelona, es mostra "Rambla 24h" (1980/2010), realitzada en col·laboració amb Antoni Muntades. És una videoinstal·lació amb diferents elements, principalment el pla fix durant el primer minut de 24 hores consecutives de les rambles de Barcelona. Amb la voluntat de constatar els canvis produïts en aquest carrer amb el pas del temps, el setembre de 2009 Mntades i Rossell van repetir l'enregistrament.
La seva obra és una cal·ligrafia que juga amb la il/legibilitat de les realitats, amb la im(possibilitat de les coses. L'humor i la ironia també són molt presents en l'obra de l'artista.
Els dibuixos amb perclorur, o els traços quasi pictòrics sobre els papers marouflés, mostren l'aparició de l'element pictòric, que es fa molt evident en el film "pound (1985/2009)".
Totes les pintures estan embalades i identificades amb un número d'inventari, que permet consultar tota la informació sobre l'obra en un ordinador menys la seva imatge. Qüestiona el rol de la pintura en l'art contemporani, així com el rol de la institució museística respecte a la presentació de l'obra d¡art.
Finalment hi ha l'obra "Paral·lel, paral·lel (2010)", que pren l'antic cabaret El Molino, al Paral·lel barceloní, sobre aquest i la transformació que ha sofert el barri des dels anys cinquanta fins a l'actualitat.
Una filmació enregistra el procés de destrucció de l'edifici original i la construcció del nou.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)