Pipilotti Rist

No vaig poder assistir a l'excursió i per aquest motiu he decidit buscar informació d'aquesta artista i exposar-ho al blog.

Pipilotti Rist

Elisabeth Charlotte Rist va néixer en 1962 a Grabs, Sankt Gallen, Suiza. Desde la seva infància sempre ha sigut nombrada Pipilotti. El nom fa referència a la novel·la Pippi Calzaslargas d'Astrid Lindgren.

Rist va estudiar en l'Institut d'Arts Aplicades de Viena, fins 1986. Posteriorment estudià vídeo en l'Escola de Diseny (Schule für Gestaltung) a Basilea, Suiza. En 1997 el seu treball fou presentat en la Bienal de Venècia, on va ser premiat amb el Premi 2000.

Entre 1994 i 1998 fou membre de la banda i grup per performances Les Reines Prochaines. El 2002 va ser invitada pel professor Paul McCarthy per impartir classes en la Universidat de los Ángeles (UCLA).

Pipilotti Rist viu actualment amb el seu company Balz Roth, amb el que té un fill, Himalaya.

Obra

Durant els seus estudis, va començar a realitzar pel·lícules en Super 8. Els seus treballs duren generalment un par de minuts, alterant colors, velocitat i so. Els seus treballs generalment tracten fets relacionats amb el gènere, sexualitat i el cos humà.

En contrast amb molts altres artistes conceptuals, els seus colorits i musicals treballs transmeten una sensació de felicitat i senzillesa. Van ser en un principi considerats com obres de crítica feminista.Avui dia els seus treballs es troben en les més importants col.leccions d'art de tot el món.En I'm not the Girl Who Misses Much (1986) Rist mostra com balla davant la càmera amb un vestit negre amb el pit descobert i llavis vermells. Les imatges són monocromàtiques i difuses. Canta "I'm not the girl who misses much", la seva versió de la tornada de la cançó Happiness Is a Warm Gun de John Lennon ("She's not a girl who misses much") Al final, la imatge es torna blava ia poc a poc difusa. El so s'atura.

Rist va cobrar fama gràcies a Pickelporno (1992), un treball sobre el cos femení, i l'excitació sexual. La càmera, amb un objectiu ull de peix es mou pròxima als cossos d'una parella. Les imatges estan carregades de colors intensos, per percebre d'una manera estranya, senual i ambigua per l'espectador.

Ever is Over All (1997) mostra amb alentiment a una jove que aixafa una flor tropical en els vidres de cotxes aparcats. Una policia s'acosta i la saluda. El clip ha estat comprat pel MOMA de Nova York.

Els setze videoclips d'Open My Glade van ser reproduïts cada hora en una pantalla a Times Square a Nova York, una iniciativa del programa Messages to the Public, que existeix des de 1980.

Premis

§  1988 – Premo del Feminale, Colonia

§  1994 – Premi a Videoart de la Corporació de bancs Suissos. Swiss Bank Corporation 

§  1997 – Premi 2000 de la Bienal de Venècia

§  2001 – Premi d'arte Ciudat de Zurich

§  2004 – Premi 01 i professor honorífic de la Universidat de les Arts, Berlin

§  2009 – Premii Joan Miró 2009